El misteri de l'èuscar

En ocasió del Dia Internacional de l'Èuscar repassem les hipòtesis, més versemblants o menys, sobre el seu origen

El 3 de desembre és el Dia Internacional de la Llengua Èuscara, instaurat el 1949 per l' Eusko Ikaskuntza (Societat d'Estudis Bascs), és una jornada per a valorar, reivindicar i difondre aquest idioma de totes passades singular, especialment quant a l'origen: l' èuscar és considerat una
llengua aïllada, sense relació genèrica ni genètica clara amb cap altra i diferenciada tipològicament dels idiomes romànics i indoeuropeus de l'entorn. Això ha portat moltes hipòtesis, fins ara no concloents, algunes de les quals d'allò més fantasioses.
Al segle XIX, quan es van començar a comparar i classificar científicament les llengües per a establir-ne l'origen i possibles interrelacions, l'aïllament i la singularitat del basc es van evidenciar encara més com a única llengua pre-romànica de la península Ibèrica i una de les poques no derivades del tronc indoeuropeu a Europa, al costat del finès i l'estonià, l'hongarès i el turc.
De les comparacions que s'han dut a terme d'aleshores ençà entre l'èuscar i tot de llengües per a intentar de trobar-hi un origen comú, n'hi ha dues que han suscitat més debat.

D'una banda hi ha la hipòtesi bascoiberista , que defensa la possibilitat d'un parentiu entre l'èuscar i l'ibèric. Julio Caro Baroja, per exemple, proposava que l'èuscar era la resta viva de l'ibèric, una llengua parlada antigament a la costa mediterrània de la península Ibèrica i a Aquitània. Pel filòleg Antonio Tovar (seguit, entre més, per Joan Coromines), l'èuscar forma part d'una llunyana família
lingüística formada també per l'ibèric i el tartessi (de l'Algarve portuguès). Però el desxiframent de l'escriptura ibèrica, a mitjan segle XX, va aigualir la tesi i Tovar mateix, juntament amb el lingüista Koldo Mitxelena, va comprovar que els texts en aquesta misteriosa llengua no es podien interpretar amb l'èuscar i que, si de tot cas, les semblances eren superficials.
 Alguns lingüistes han anat una mica més enllà en aquesta línia i han suggerit que un protobasc i un protoiber poden provenir d'un mateix grup de llengües emparentades.

La segona hipòtesi, la relacionaria genèticament amb les llengües parlades a banda i banda del Caucas, entre les mars Càspia i Negra. Hi ha estudiosos que parlen fins i tot d'un complex ibero-caucàsic de llengües. Tot i que els defensors d'aquesta teoria han mirat de destacar-ne algunes semblances lèxiques (sovint amb mètodes comparatius poc rigorosos), en general el suposat lligam
entre l'èuscar i les llengües caucàsiques i kartvelianes es basa més en factors circumstancials, com ara que tots són idiomes ergatius (el subjecte adopta una forma o una altra segons si hi ha un verb transitiu o intransitiu), posposicionals i segueixen un ordre subjecte-objecte-verb. De fet, alguns trets propis de l'èuscar (el caràcter ergatiu, les característiques aglutinants...) han estat motiu emprat per a
relacionar-lo amb llengües ben distants. I, aplicant la comparació de lèxic, s'ha arribat a emparentar amb l'amazic del nord de l'Àfrica i fins i tot amb un idioma subsaharià, el dogon, malgrat que la pretensió se sostingui únicament amb llistes de paraules extretes de diccionaris actuals.

Una altra proposta poc fonamentada és la d'una superfamília denecaucàsica o sinocaucàsica, que defensa un lligam molt reculat en el temps de les llengües na-dené (parlades a l'Amèrica del Nord), sino-tibetanes (com el xinès i el tibetà), caucàsiques i ienisseiques (parlades a la zona central de Sibèria) amb dos idiomes aïllats: l'èuscar i el buruixaski, parlat al nord del Paquistan.

Són, tot plegat, hipòtesis amb més fonament o menys ( Robert R. Trask, a ' The History of Basque', en proposa un extens recompte), que no han permès de determinar ni de bon tros fins ara l'origen de l'èuscar i quines relacions de parentiu podria tenir amb més llengües. El basc és, ara com ara, un idioma únic i aïllat a l'Europa occidental, sense relació amb cap llengua coneguda i que, des
d'època pre-històrica, s'ha parlat a banda i banda del Pirineu: va conviure amb l'ibèric, va adoptar molts préstecs del llatí i va incidir com a substrat en la configuració del castellà.
3 desembre 2014
Una notícia de VilaWeb.cat
Edició GENERAL
http://www.vilaweb.cat
Enllaç permanent