POLIFONIA

LES VEUS DEL DISCURS O POLIFONIA

La polifonia es defineix com el conjunt de veus que participen en l'elaboració de qualsevol situació comunicativa.
Per a descobrir aquest conjunt de veus convé que distingim entre la realitat externa al text i la realitat discursiva.

1. A la realitat externa hi ha:

• L'autor/-a real del text: és la persona real que ha escrit el text (l'emissor).
• El lector/-a real que llig el text (el receptor)
• L'autor model o la imatge que cada lector es fa de l'autor real, a partir de la lectura del text.
• El lector model, és a dir, el tipus de lector a qui va adreçat el text i en qui pensa l'autor quan el construeix.

2. A la realitat discursiva trobem:

• El locutor, és a dir, la veu que condueix el text. Es tracta del narrador en els textos narratius, de la veu en primera persona dels textos subjectius (argumentatius) i en tercera persona o primera del plural, en els textos objectius, propis de l'àmbit acadèmic.
• L'al·locutari, quan el locutor s'adreça directament al receptor i li parla de tu, de vosté o de vós. Pot aparéixer o no. En textos narratius parlarem de narratari.
• L'enunciador o enunciadors, són els personatges diferents del locutor que prenen veu pròpia en el text.

La polifonia es manifesta mitjançant diversos procediments:

1. El discurs reportat:

• Estil directe: la veu de l'enunciador apareix reproduïda directament en el text d'una manera literal sense cap modificació, mitjançant signes gràfics (cometes o guions) i verbs de dicció: dir, explicar, preguntar...Per exemple:"No hi renunciaré de cap manera!", va exclamar.
• Estil indirecte: la veu de l'enunciador apareix inserida en el discurs del locutor amb les adaptacions necessàries. Per exemple: Va exclamar que no hi renunciaria.
• Estil indirecte lliure: la veu de l'enunciador apareix en el text inserida en el discurs del locutor, que li cedeix la paraula indirectament sense cap marca gràfica ni cap verb de dicció. Per exemple: Volia que els quedara ben clar: no hi renunciaria de cap manera.

2. La intertextualitat, o incorporació de textos d'altres autors. És un recurs molt habitual en els textos formals, sobretot de l'àmbit acadèmic, però també es produeix a escala informal quan reproduïm una citació, un refrany, una cançó...
Quan es produeix la polifonia, la subjectivitat de l'emissor pot manifestar-se pel fet que adopta el punt de vista d'un determinat personatge o enunciador. En aquest cas, diem que l'emissor manifesta empatia envers l'enunciador en qüestió, és a dir, es posa en el seu lloc i s'identifica amb la seua manera de pensar, de sentir o d'actuar.