NOVES PROVES PAU

La Conselleria d'Educació anuncia que les proves d'accés a la universitat seran idèntiques a les que s'han fet fins ara 

enllaç al web de conselleria

Solitud, de Víctor Català

1 LA PUJADA
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona. Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farce-llet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifa-dora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias. Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a po-quet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’allivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs. A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.

De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill. La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A n’ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superba-ment, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença! Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s’esgranava pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans: una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu pel tauler, bellugaven, feineres i escarrassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d’una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol. La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbatana-va son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l’empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l’aigua regalada que s’esmunyia pel mig de les balques, quals flors d’or capejaven senyorívolament arran de marge. 

PRONOMS FEBLES I CANVI I CAIGUDA DE PREPOSICIONS

ELS PRONOMS FEBLES: ASPECTES FORMALS

Caracterització general

Els pronoms febles pertanyen a la classe dels clítics, elements àtons que depenen fonològicament d’un element tònic, anomenat hoste. Els pronoms febles, concretament, tenen com a hoste el verb, respecte al qual s’anteposen o es posposen formant una unitat prosòdica:

Em pareix bé. Emporteu-vos la pilota!

A més dels pronoms personals, que poden ser forts o febles, hi ha uns altres pronoms febles que tenen un comportament semblant. Es tracta del pronom neutre (ho) i dels anomenats pronoms adverbials (ne i hi):

Ja ho sabia. Volia comprar-ne quatre. No hi ha manera d’acabar açò.

Les variacions morfològiques

De manera paral·lela als pronoms personals forts, els pronoms personals febles presenten diferències formals relacionades amb les categories de persona (primera, segona i tercera persona), de nombre (singular i plural), de gènere (masculí, femení i neutre) i de cas (acusatiu i datiu, és a dir, complement directe i complement indirecte). En canvi, el pronom neutre i els pronoms adverbials no presenten variació.

Amb l’excepció del pronom reflexiu se, tots els pronoms personals tenen formes diferents per al singular i el plural. En canvi, únicament els de tercera persona presenten formes diferents per a l’oposició de cas, i només els acusatius de tercera persona establixen distincions de gènere.

La posició dels pronoms febles i la variació contextual

Els pronoms febles poden anteposar-se o, al contrari, posposar-se al verb. En el primer cas reben el nom de proclítics (o pronoms proclítics); en el segon, el nom d’enclítics (o pronoms enclítics). Com a norma general, s’anteposen al verb, excepte si es tracta d’un imperatiu, d’un infinitiu o d’un gerundi. En les perífrasis d’infinitiu i de gerundi, i en el passat perifràstic, a més, és possible tant l’anteposició, d’acord amb la norma general, com la posposició, pel fet d’estar integrades per un infinitiu o un gerundi.

Li dóna la mà. Li donarà la mà. Li ha donat la mà. Li va donar la mà. Li està donant la mà. Dóna-li la mà. Volia donar-li la mà.

Donant-li la mà. Va donar-li la mà. Està donant-li la mà.

A causa del seu caràcter àton, molts pronoms febles adopten formes diferents segons siguen proclítics o enclítics, i segons el tipus de contacte (vocàlic o consonàntic) que mantenen respecte al verb. Tenint en compte la forma i la posició dels pronoms, es parla de formes plenes, reduïdes, reforçades i elidides.

En aquells casos en què hi ha variació:

a) La forma plena es posposa al verb acabat en consonant (o en diftong decreixent): donar-me, doneu-me.

b) La forma reduïda es posposa a un verb acabat en vocal (que no siga la semivocal u final d’un diftong decreixent): dóna’m.

c) La forma reforçada s’anteposa a un verb començat per consonant: em dóna.

d) La forma elidida s’anteposa a un verb començat per vocal o h (el pronom la no s’elidix si el verb comença amb i o u àtones): m’envia.

Les formes dels pronoms febles

Les formes dels pronoms febles:

forma plena: me te se ne lo los nos vos la les li ho hi

forma reduïda: ’m ’t ’s ’n ’l ’ls ’ns us

forma reforçada: em et es en el els ens

forma elidida: m’ t’ s’ n’ l’ l’

OBSERV ACIÓ: Les formes plenes, amb tot, es mantenen davant de verbs començats per consonant en certs casos estereotipats, com ara els modismes tant me fa, tant se val. També se sol usar la forma plena se davant de verb començat per [s] per a evitar l’assimilació amb la s del pronom: No se sap res encara. L’acte se celebrarà demà. En alguns parlars les formes plenes es mantenen de manera general davant de verb començat per consonant: me mira, te parla, se pentina, ne du. Es tracta de formes acceptables, però en els

registres formals són preferibles les formes reforçades.

El pronom lo presenta la vocal o en la forma plena:

Les formes del pronom lo: mirar-lo, mira’l, el mira, l’escolta

Les formes dels pronoms los i nos: mirar-los, mira’ls, els mira, els escolta, mirar-nos, mira’ns, ens mira, ens escolta

El pronom vos pot presentar l’alternança entre la forma vos i us o adoptar la forma vos en tots els contexts:

Les formes del pronom vos: mirar-vos, escriure-vos / escriure-us, vos mira / us mira, vos escolta / us escolta

El pronom la té, a més de la forma plena, una forma elidida que s’usa davant de vocal diferent de i o u àtones:

Les formes del pronom la: mirar-la, mira-la, la mira, l’escolta, la ignora, la utilitza

Els pronoms febles sense variants formals:

mirar-les, mira-les, les mira, les escolta, parlar-li, parla-li, li parla, li escriu, mirar-ho, mira-ho, ho mira, ho escriu, mirar-hi ,mira-hi ,

hi mira, hi escriu

OBSERV ACIÓ: Encara que no presente variació gràfica, el pronom ho sí que es pronuncia de manera diferent segons el context en què aparega: mirar-ho ([o]); mira-ho, ho escriu ([w]); ho mira ([ew] o [u]). També el pronom hi adopta la pronunciació [j] precedit o seguit de vocal: Tu també hi passares. No hi havia ningú.

Les combinacions de pronoms febles

Els pronoms febles poden usar-se en combinacions binàries, i molt més esporàdicament, en combinacions ternàries o superiors. L’orde dels pronoms és fix i independent del fet que ocupen una posició proclítica o enclítica.

L’orde dels pronoms febles

3a persona reflexiu 2a persona 1a persona 3a pers (datiu) 3^a pers (acusatiu) adverbials i neutre

se te vos me nos li los lo la los les ne hi ho

La forma dels pronoms febles

Els pronoms febles poden adoptar formes diferents segons la posició que ocupen respecte al verb i la combinació en què apareixen. La forma i la grafia dels pronoms seguixen les normes generals següents:

a) Els pronoms febles es col·loquen junts formant un grup proclític o enclític:

M’ho vol dir. o Vol dir-m’ho. Li la donaré. o Dóna-li-la.

b) En posició proclítica, els pronoms s’escriuen o bé separats o bé apostrofats:

Te la compraré demà. Ja se n’ha anat. No me’n parles.

c) En posició enclítica, van lligats al verb o entre ells amb guionets o amb apòstrofs:

Compra-te-la demà. Vés-te’n ja! No vols dir-m’ho?

d) En les combinacions en què apareixen formes elidides o reduïdes, l’apòstrof es col·loca tan a la dreta com siga possible:

Ja se n’ha anat. Ja se’n va anar. No li l’he portat. Li’l portaré demà.

OBSERV ACIÓ: El pronom lo adopta la forma elidida l’ quan es combina amb el pronom ne, ja que altrament donaria lloc a la forma gràfica le, inexistent com a pronom: Si vols, l’en farem partícip, de les nostres preocupacions.

e) Els pronoms me, te i se adopten les formes plenes quan se situen en el primer lloc d’una combinació proclítica:

Me la van regalar. Quan te n’aniràs a Xàtiva? No se’m va acudir preguntar per tu.

OBSERV ACIÓ: Els pronoms anteriors adopten les formes elidides seguits de ho o hi: Quan m’ho diràs? No s’hi troba, amb un vestit tan modern.

f) En les combinacions en què el primer pronom acaba en s, el segon adopta la forma reforçada (si en té) tant en posició enclítica com proclítica:

Ens els portaran demà. o Emportem-nos-els ja! Els els vam tornar. o Vam tornar-los-els. No els en vull dir res. o No vull dir-los-en res.

OBSERV ACIÓ: El pronom la manté la forma plena davant de verb començat per i o u àtones.

Precisions sobre les combinacions de pronoms febles:

a) És habitual la posposició del pronom se als pronoms de primera i segona persona, i al pronom de datiu li: Me s’ha fet tard (en lloc de Se m’ha fet tard). Li s’ha perdut (en lloc de Se li ha perdut). El canvi d’orde no és acceptable en registres formals.

b) Per a evitar el contacte de consonants, en certs parlars és habitual adoptar una e de suport en casos com Els [e] la portaré demà, Vos [e] n’aneu ja? La vocal és acceptable en l’àmbit oral dels parlars en què els és pròpia, però no té reflex ni en els registres formals ni tampoc en l’escriptura.

c) En els parlars valencians més septentrionals, el pronom li adopta la forma hi en combinació amb un pronom de tercera persona acusatiu, i es posposa a l’acusatiu: L’hi he donat (per Li l’he donat). Ja la hi donaré (per Ja li la donaré), etc.

ELS PRONOMS FEBLES: ASPECTES FUNCIONALS

Caracterització general

Dins dels pronoms febles, els personals de primera i segona persona tenen un caràcter díctic, i designen, respectivament, l’emissor i el receptor de l’acte de parla. En canvi, els de tercera persona, el neutre i els adverbials tenen un caràcter anafòric i fan referència a un antecedent, això és, a un element aparegut en el discurs previ, com es

pot observar en l’exemple següent: –Has trobat ja el portamonedes? –No, encara no l’he trobat.

En l’exemple anterior, el pronom l’ té com a antecedent el sintagma nominal el portamonedes, i reemplaça en l’oració on apareix un constituent oracional equivalent al dit sintagma nominal. La substitució d’un element oracional per un pronom rep el nom de pronominalització.

Respecte a l’exemple anterior, per tant, es pot dir que l’ pronominalitza el sintagma nominal el portamonedes.

Obse rvaci ó: En alguns casos, els pronoms no fan referència a un antecedent sinó a un conseqüent, i la referència és, per tant, catafòrica: Quan el veges, digues al teu germà que es pose en contacte amb nosaltres.

La relació anafòrica existent entre un pronom i el seu antecedent pot basar-se en la referència o en el sentit. Es parla d’anàfora de referència (o de coreferència) si l’antecedent i el pronom designen la mateixa entitat, i d’anàfora de sentit si no designen la mateixa entitat però tenen un significat paral·lel. L’anàfora de referència i la de sentit es poden constatar en els exemples següents:

anàfora de referència → Vaig agafar les sabates i les vaig deixar fora de l’habitació.

anàfora de sentit → Maria es va menjar dos pomes, però Marta només se’n va menjar una.

En el primer exemple, l’antecedent (les sabates) i el pronom (les) designen la mateixa entitat, però en el segon l’antecedent (pomes) i el pronom (’n) no designen, evidentment, la mateixa entitat.

Cal assenyalar, a més, que el constituent pronominalitzat per un pronom apareix en certs casos dislocat a l’esquerra o a la dreta de l’oració, com es pot comprovar en els exemples següents:

dislocació a l’esquerra → Les sabates, les vaig deixar fora de l’habitació.

dislocació a la dreta → Les vaig deixar fora de l’habitació, les sabates.

Obse rvaci ó: El constituent dislocat ocupa una posició perifèrica dins de l’oració. De fet, entre el constituent dislocat i la resta de l’oració es produïx una inflexió tonal que en l’escriptura es marca amb una coma, que és obligatòria si està dislocat a la dreta i opcional si està dislocat a l’esquerra. A causa del caràcter perifèric del constituent dislocat, l’oració conté, a més, un pronom de represa (les en els exemples anteriors), que és coreferencial amb el constituent dislocat.

Els pronoms personals febles

Els pronoms personals febles poden funcionar com a complement directe o indirecte; a més, poden ser reflexius o no reflexius. Els pronoms reflexius tenen com a antecedent el subjecte de l’oració, i per tant el subjecte i el complement directe o l’indirecte designen la mateixa persona:

Encara no t’has pentinat? Lluïsa es pentina cada dia abans de gitar-se. Ens hem comprat un reproductor de DVD.

Observació: Els pronoms reflexius plurals tenen una interpretació recíproca en aquells casos en què cadascuna de les persones designades realitza una acció que recau sobre una altra d’estes persones: Es pentinen l’una a l’altra. No som parents, però ens fem molt.

Els no reflexius, en canvi, designen una persona, o una entitat no humana, diferent de la designada pel subjecte de l’oració:

No patisques, que jo et protegiré. El xiquet està tot despentinat; pentina’l abans d’eixir. Ens han regalat un DVD.

Com ocorre amb els pronoms forts, els de primera i segona persona poden ser reflexius o no, segons el context. En els de tercera persona, en canvi, la funció reflexiva la realitza el pronom se, i la no reflexiva, els altres pronoms.

Els pronoms reflexius i no reflexius

1a i 2a persona, reflexius i no reflexius, acusatiu i datiu: me, nos, te, vos

3a persona reflexiu: se

3a persona no reflexius, acusatiu: lo, la, los, les

3a persona no reflexius, datiu: li, los

Observació: A més de la funció reflexiva, el pronom se també s’usa amb una funció impersonalitzadora en les oracions passives pronominals: Enguany s’han construït molts edificis pertot arreu.

Els pronoms no reflexius de tercera persona

Els pronoms de tercera persona pronominalitzen sintagmes nominals definits o noms propis, i funcionen, com s’ha apuntat, com a acusatius (complement directe) i datius (complement indirecte):

M’he deixat el llibre a l’habitació. Fes el favor de portar-me’l. (’l = el llibre)

Agafa una taronja i porta-me-la. (la = la taronja que agafes)

Joan no està d’acord amb això? Doncs, si no li pareix bé, que ho faça ell. (li = a Joan)

Si veus les meues germanes, no els digues res. (els = a les meues germanes)

El participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb els pronoms acusatius de tercera persona lo, la, los, les:

–Has vist la meua germana? –No, encara no l’he vista. No me les he menjades jo, les taronges.

La concordança també es dóna en aquells casos en què el temps compost va seguit d’un infinitiu i el pronom s’anteposa al conjunt verbal, amb independència que el pronom siga un complement de l’infinitiu o no:

No les he sentides entrar. No l’ha deguda conéixer. No les hem pogudes comentar.

En la llengua parlada, el pronom datiu de tercera persona tendix a usar-se pleonàsticament en casos en què el complement indirecte ja apareix en posició postverbal o anteposat al verb si es tracta d’un relatiu o d’un interrogatiu:

Li hem regalat una moto al xiquet. Aquell és el professor a qui li vam presentar el treball. A qui li has de dir que t’ajude?

L’ús del pronom és una innovació recent que no respon a cap necessitat discursiva, i per això s’evita en els registres formals:

Hem regalat una moto al xiquet. Aquell és el professor a qui vam presentar el treball. A qui has de dir que t’ajude?

El pronom neutre

El pronom neutre ho pot pronominalitzar constituents oracionals amb funcions diverses; concretament:

a) Pronominalitza el complement directe en aquells casos en què equival als pronoms demostratius neutres (açò, això i allò) o a una oració completiva, tant si el verb es troba en forma finita com en infinitiu:

Açò no funciona bé. Ho pots arreglar? (ho = açò)

Allò que et vaig dir l’altre dia, no ho contes a ningú. (ho = allò que et vaig dir l’altre dia)

No t’ho pots ni imaginar, les coses que li va retraure. (ho = això, o siga, les coses que li va retraure)

Diu que arribarà a l’hora, però jo no m’ho crec. (ho = que arribe a l’hora)

Lamenta haver vingut o no ho lamenta? (ho = haver vingut)

b) Pronominalitza l’atribut dels verbs ser, estar, paréixer i semblar, tant si és un adjectiu com un sintagma nominal o preposicional:

És estranger però no ho sembla. (ho = estranger)

Dis-me la veritat: està malalt o no ho està? (ho = malalt)

Aquella camisa és de cotó o no ho és? (ho = de cotó)

–És el nou metge? –Sí, sí que ho és. (ho = el nou metge)

Obse rvaci ó: Com es pot comprovar en el darrer exemple, el pronom ho també pronominalitza sintagmes nominals definits, encara que en registres molt formals s’ha recomanat també a vegades l’ús de lo: Sí, sí que l’és.

Els pronoms adverbials

El pronom ne

El pronom ne apareix lexicalitzat en una sèrie de verbs pronominals que indiquen el desplaçament des d’un lloc. Es tracta de verbs com ara anarse’n, eixir-se’n, pujar-se’n, vindre-se’n:

Me’n vaig anar a les tres de la nit. Després de la seua resposta, tots se n’eixiren de la sala. La xiqueta ja se n’ha pujat a casa. Tan bon punt ho va saber, se’n va vindre corrents.

El pronom ne, a més, pronominalitza constituents oracionals amb funcions diverses; concretament:

a) Amb una funció partitiva, pronominalitza el nucli, o el nucli i els complements, d’un sintagma nominal quantificat o sense determinant, que funciona com a complement directe o com a subjecte de certs verbs intransitius:

–Tens tabac? –No, no en tinc. (en = tabac)

–Necessites més fulls? –No, ja en tinc tres. (en = fulls)

–Han arribat ja els convidats? –Només n’ha arribat un. (n’ = convidat)

–Hi havia molta gent? –N’hi havia moltíssima. (n’ = gent)

L’arròs està molt bo, però no me’n poses més. (’n = arròs)

–Vols té amb llima? –Sí, posa-me’n una miqueta. (’n = té amb llima)

Com que li agraden les novel·les policíaques, li’n vaig regalar un parell. (’n = novel·les policíaques)

Com es pot comprovar en els exemples anteriors, el pronom substituïx el nucli del sintagma nominal, o el nucli i els complements, però no els quantificadors (tres, un, més, una miqueta, un parell, en els exemples anteriors). A més dels quantificadors, també és possible no pronominalitzar els complements, que prenen la preposició partitiva de, en cas que no apareguen precedits ja d’una preposició:

–Has menjat pomes? –Me n’he menjat tres de roges. (n’ = pomes)

Si no tens aigua de la font, posa-me’n de l’aixeta. (’n = aigua)

Em va demanar tres barres de pa sense sal, però jo en vaig comprar una amb sal. (en = barra de pa)

Obse rvaci ó: La mateixa preposició partitiva, a més, apareix si el constituent pronominalitzat es troba dislocat a la dreta o a l’esquerra de l’oració: Ja entinc prou, de vi. De vi, ja en tinc prou.

b) Amb una funció partitiva, també pronominalitza el complement introduït per de de sintagmes nominals amb funció de complement directe o de subjecte posposat que fan referència a la part d’un conjunt:

Si hi ha cireres, porta-me’n una cistella. (’n = de cireres)

Cull les roses i fes-me’n un bon ramell. (’n = de roses)

D’El món mariner de Peníscola, només me’n queda un exemplar. (’n =d’‘El món mariner de Peníscola’)

Vam entrar al museu, però només en vam visitar una part. (en = del museu).

Obse rvaci ó: També pot pronominalitzar el complement del nom en casos en què el valor partitiu no és tan evident: Vam anar a Sagunt i vam visitar-ne el castell. Abans de prendre el medicament, llegiu-ne les instruccions.

c) Pronominalitza el complement d’un adjectiu amb funció d’atribut dels verbs ser i estar:

Del treball, ell n’està realment satisfet. (n’ = del treball)

S’ha comprat un ordinador i n’està molt content. (n’ = de l’ordinador)

d) Pronominalitza el complement de règim introduït per la preposició de:

D’això, ja en parlarem demà. (en = d’això)

Havia d’arreplegar el xiquet però no me’n vaig recordar. (’n =d’arreplegar el xiquet)

Li vaig dir que em sentia malament i se’n va burlar. (’n = del fet que em sentira malament)

e) Pronominalitza el complement d’origen o de procedència que seleccionen verbs com ara vindre (d’algun lloc), eixir (d’algun lloc), tornar (d’un lloc), traure (una cosa d’un lloc), etc.:

Vas a la plaça o en véns? (en = de la plaça)

Quan jo arribava a l’oficina, Jaume n’eixia. (n’ = de l’oficina)

Han viatjat a Egipte i n’han tornat molt satisfets. (n’ = d’Egipte)

Tots volien traure aigua del pou, però la n’ha treta Anna. (n’ = del pou).

f) Pronominalitza el complement predicatiu del verb fer (de):

De dependenta, ja fa temps que no en fa. (en = de dependenta).

g) Pronominalitza l’atribut del verb fer-se quan significa ‘passar a formar part’:

Encara no s’ha fet soci del club, però prompte se’n farà. (’n = soci del club).

El pronom hi

El pronom hi apareix lexicalitzat en verbs com ara haver-hi o veure-s’hi, i en algunes frases més o menys fixades:

Hi havia molta gent pel carrer. Sense les ulleres no m’hi veig. Amb el vestit nou no m’hi trobe. No s’hi val.Tant se m’hi dóna.

El pronom hi, a més, pronominalitza constituents d’oracions amb funcions diverses. En general, es tracta de funcions que s’han perdut en la llengua espontània, però que convé mantindre en els registres formals, d’acord amb l’ús propi dels autors clàssics i de la llengua literària; concretament:

a) Pronominalitza el complement locatiu o el complement de destinació que seleccionen verbs com ara viure o residir (en un lloc), trobar-se (en un lloc), anar (a un lloc), passar (per un lloc), etc.:

Fa temps vivien a Ador, però no sé si encara hi viuen. (hi = a Ador)

Tots els dies s’hi troben, en el mateix aparcament. (hi = en el mateix aparcament)

Sempre anem per aquell camí. Tu també hi vas? (hi = per aquell camí)

Han prohibit el pas pel pont, però encara hi passa molta gent. (hi = pel pont)

Obse rvaci ó: En el cas que el locatiu aparega introduït per una locució del tipus al front, a la dreta, a l’esquerra, etc., la presència explícita en el context d’enunciació de tals locucions no obsta perquè es pronominalitze l’element elidit: Vam anar a la cova i hi vam entrar fins a dins de tot (hi = de la cova). Com que tapava l’estàtua, li vaig dir que s’hi posara una miqueta més a la dreta (hi =

de l’estàtua). A més, cal advertir que el locatiu no es pronominalitza si té un caràcter díctic i es recupera a partir del context d’enunciació: No el crides més, que ja ve.

També es pot pronominalitzar per hi els complements locatius que no són seleccionats pel significat del verb, sobretot si són el tema del qual es parla:

Jo estudie en la biblioteca, però Carme no hi estudia mai. (hi = en la biblioteca)

Sempre s’hi desdejuna, en el bar de la cantonada. (hi = en el bar de la cantonada)

Obse rvaci ó: No és possible la pronominalització en aquells casos en què el complement encapçala l’oració i s’interpreta com un condicional o un temporal, que delimita el context en què la predicació és verdadera: A Castelló sempre et tracten bé (això és, si et trobes a Castelló, quan vas a Castelló).

b) Pronominalitza el complement de règim introduït per preposicions diferents de de:

–Has pensat en la possibilitat de dir-li-ho? –Per descomptat que hi he pensat. (hi = en la possibilitat de dir-li-ho)

–No m’hi acostume, a la seua absència. (hi = a la seua absència)

–Li van oferir una compensació, però hi va renunciar. (hi = a la compensació)

–M’agradaria participar en el concurs, però no m’hi atrevisc. (hi = a participar en el concurs)

c) Pronominalitza el complement predicatiu i l’atribut dels verbs quasicopulatius en la majoria de casos:

En el moment que em va començar a parlar com un boig, li vaig dir que no m’hi parlara mai més. (hi = com un boig)

Em van dir que amb el temps es faria més curt, però no s’hi ha tornat. (hi = curt)

–Pere s’ha fet com una bacona. –No cal que ho digues; sí que s’hi ha fet, sí. (hi = com una bacona)

Obse rvaci ó: A més dels predicatius, dels atributs dels verbs quasicopulatius i dels circumstancials de lloc, el pronom hi pot pronominalitzar altres complements circumstancials, com ara els de manera o els instrumentals i comitatius: Sempre hi parla, tranquil·lament (hi = tranquil·lament). Em va confessar que amb ell ja no hi podia viure (hi = amb ell). Sempre use

l’estilogràfica, però m’he quedat sense tinta i no hi puc escriure (hi = amb l’estilogràfica).

CANVI I CAIGUDA DE PREPOSICIONS

Hi ha una sèrie de verbs que poden dur un complement de règim verbal introduït per les preposicions a, amb, de, en. Aquestes preposicions canvien o cauen d'acord amb el següent quadre:

		davant	davant	davant
preposició	verb	Substantius o pronoms	Infinitius (només A o DE)	Clàusula amb "que" (sempre cauen)
A	Hem accedit M'acostume	a tot als seus gestos	a dir-ho a viure-hi	que vinguen que em visiten
EN	Sols pensa Té interés	en el treball en la música	a treballar a venir-hi	que acaben prompte que ho diguen ells
DE	Sabia Es queixava	de la meua vida de la faena	de traduir de matinar	que no vindria que ho feren ells
AMB	L'amenaçà Està d'acord	amb la desfeta amb el teu amic	de tornar de fer-ho	que el trencaria que ho analitzen

Hem accedit a la seua petició. Hem accedit a acceptar-li-ho. Hem accedit que ho faça.

Tothom té dret a l'educació. Tothom té dret a rebre educació. Tothom té dret que l'eduquen.

Es queixava del treball. Es queixava de treballar massa. Es queixava que treballa moltes hores.

Encarrega't de la il·luminació. Encarrega't d'il·luminar la sala. Encarregat que la sala tinga llum.

Només pensa en festes. Només pensa a (o de) pegar a fugir. Només pensa que demà és festa.

Confia molt en la sort. Confia molt a (o de) guanyar la grossa. Confia molt que guanyarà la grossa.

Vés espai amb els cotxes. Ves espai de (o a) no creuar a la babalà. Vés espai que no t'atropellen.

Estic d'acord amb la proposta. Estic d'acord de (o a) proposar-ho. Estic d'acord que ho proposem.

preposició	verb	exemple
a	accedir jugar renunciar tendir	Sorprenentment, ha accedit a la meua petició. Li agrada jugar a la loteria. Roser ha renunciat al càrrec. Els núvols tendiran a desaparéixer al llarg del matí.
en	confiar insistir pensar repercutir	És un innocent que confia en qualsevol. Els metges insistixen en la importància de la medicina preventiva. Només pensa en ella. El preu del petroli repercutix en la inflació.
de	dependre desconfiar previndre sospitar	Ja n’hi ha prou, no podem dependre del teu humor. Sempre desconfia de nosaltres. Ningú ens havia previngut de la possibilitat de contagi. És molt desconfiat, sospita de tot el món.
amb	coincidir cooperar pactar suplir	L’horari del conserge coincidix amb el de l’alumnat. Cooperarem amb la biblioteca en la campanya d’animació lectora. No pactarem amb ningú. La falta d’aptitud física la suplix amb la voluntat de superació.
per	batallar decidir-se desviure’s optar	No val la pena batallar per això. S’ha decidit pel model més econòmic. Es desviu per tots. Hem optat per anar a la platja.
contra	apel·lar disparar lluitar xocar	Apel·larem contra la sentència. Han disparat contra la gent. L’objectiu del programa és lluitar contra el fracàs escolar. Ha xocat amb / contra un camió i ha resultat il·lés.
en / sobre	fonamentar incidir recaure recolzar	L’educació es fonamenta en / sobre el respecte mutu. Els hàbits de la població incidixen en / sobre el medi ambient. L’educació dels immigrants recau en / sobre l’escola pública. La volta recolza en / sobre els dos murs laterals.
de / sobre	discutir informar opinar parlar	Els candidats discutiran de / sobre política exterior. Et pots informar de / sobre les bases del concurs per Internet. Volen opinar de / sobre tot sense tindre idea de res. Quan parlem de / sobre futbol sempre acabem barallant-nos.
de / amb	dotar omplir revestir untar	Dotarem d’ / amb ordinadors tots els centres escolars. Han omplit de / amb terra totes les jardineres. Vull revestir de / amb pedra una paret del menjador. Has d’untar de / amb greix la cadena de la bicicleta.