LES PARTS DEL DIA

Us presente un article, adaptat a la peculiaritat valenciana, sobre el nom de les parts del dia. L'original és de Núria Puyuelo i fou publicat a la versió digital del diari El punt el 8 d'abril de 2013.

Matí, migdia, tarda, nit…


Què diem, les dues del migdia o de la vesprada? Les set de la vesprada o del vespre? La distribució de les parts del dia sempre ha generat confusions i vacil•lacions per diversos motius, com ara l’època de l’any a què ens referim –a l’hivern a les set ja és negra nit– i les hores dels àpats –a les dues pocs de nosaltres hem dinat. Per tant, hi ha unes franges horàries que presenten variacions i que admeten aquesta flexibilitat.

Normalment dividim el dia en set parts: matí, migdia, vesprada, vespre, nit, mitjanit i matinada. Tenint en compte la flexibilitat que esmentàvem, el matí comença entre les 5.00 (estiu) i les 6.00 (hivern) i s’allarga fins a les 12.00. El migdia va de les 12.00 a les 14.00 o les 15.00, en funció de l’horari laboral i de l’hora de dinar. La vesprada abraça entre les 14.00 o les 15.00 i les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu). El vespre s’inicia entre les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu) i acaba cap a les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu). La nit arrenca entre les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu) i dura fins a les 00.00, quan arriba la mitjanit, que s’allarga fins a la 1.00. Finalment, la matinada, que es considera el començament del dia, seria entre la 1.00 i les 5.00 (estiu) o les 6.00 (hivern). És important tenir present aquesta distribució de les parts del dia a l’hora d’indicar les hores: “Les sis i quart del matí”, “dos i mitja de la vesprada”…

A les Illes Balears es fa servir la paraula horabaixa –un dels mots que acostuma a encapçalar els rànquings de paraules més belles en català– per referir-se a la part del dia que va des de després de dinar fins a l’hora que es pon el sol. Per designar aquesta mateixa franja horària, els catalans tenen el terme tarda, els de la vora de Lleida en diuen tardet, i a gran part de Castelló tarde.

Sabíeu que…

És incorrecte fer servir la preposició per per referir-nos a les parts del dia: “pel matí”, “per la vesprada”, “per la nit”. Cal utilitzar la preposició a: “al matí”, “al vespre”, “a la nit”… La paraula matí també admet la preposició de: “Surt a passejar de matí”. Els mots dia i nit duen la preposició de: “De dia no li agrada dormir”, “els mussols ixen de nit”

RESUM DE TEORIA

LA NOVEL·LA

La novel·la és una narració llarga de ficció, ja que els fets contats són invenció de l’autor. Està escrita en prosa, i a més de la narració hi ha descripcions i diàlegs.

Les novel·les es classifiquen en els subgèneres següents: de misteri, fantàstiques, de ciència- ficció, romàntiques, històriques, d’aventures, psicològiques, policíaques i eròtiques.

Els elements que hi podem trobar són els següents:

            -personatges:

                        -principals: protagonistes dels fets centrals

                        -secundaris: fan accions no massa importants

            -espai:

                        -real: llocs concrets i coneguts

                        -imaginari: creat o inventat per l’autor

            -temps:

                        -de la narració: època en què es desenvolupa l’acció

                        -del discurs: ordre en què es conten els fets

            -trama: fets i conflictes que apareixen durant el relat

            -tema: idea central al voltant de la qual gira tota la narració

LES CATEGORIES GRAMATICALS

Les paraules entre elles són diferents perquè funcionen, dins d’una oració, de manera diferent. Cada conjunt de paraules que funcionen de la mateixa manera direm que forma una categoria gramatical.

Les categories gramaticals són: substantiu, determinant, adjectiu, pronom, verb, adverbi, preposició i conjunció.

Quan una paraula canvia de forma direm que és variable, i quan no ho fa, invariable.

EL SUBSTANTIU

El substantiu o nom és una paraula variable que dóna nom als éssers, objectes, conceptes...

El nom, pot  ser:

            -comú: quan designa una cosa general

            -propi: quan designa una cosa individual i amb personalitat pròpia definida

            -concret: quan designa una cosa tangible

            -abstracte: quan designa una cosa  intangible

            -col·lectiu: quan designa un conjunt de coses expressat en singular

            -individual: quan designa un únic element

EL VERB

El verb és una paraula variable que fa referència a accions, estats, processos o modificacions. Segons la terminació de l’infinitiu, els verbs es classifiquen en tres conjugacions:

                        -primera: infinitius acabats en –ar

                        -segona: infinitius acabats en –er, -re

                        -tercera: infinitius acabats en –ir

El temps present d’indicatiu indica que els fets ocorren en el mateix moment en què es parla. 

Els temps passats indiquen que els fets ja han ocorregut.

El futur indica que uns fets s’esdevindran amb posterioritat.

El condicional indica que uns fets poden ocórrer si es donen unes condicions determinades.

 

L’ALFABET

L’alfabet valencià té vint-i-sis lletres, que són: a, b, c, d, e, f, g, h, i, j, k, l, m, n, o, p, q, r, s, t, u, v, w, x, y, z.

ELS DÍGRAFS

Un dígraf és la unió de dos lletres que representen un únic so. A l’hora de separar síl·labes hi ha dígrafs que s’han de separar i altres que no.

Dígrafs no separables: -ig-, -ny- , -gu- , -qu- , -ll-

Dígrafs separables: -dd-, -mm-, -ts-, -rr-, -tg-, -tx-, -ss-, -tj-, -tz-, -l·l-, -tl-, -tm-, -nn-, -tll-, -tn-.

LES LLETRES B,V

S’escriu B:

          -darrere de M

          -davant de R, L

          -si alterna amb una P en la mateixa família de paraules

S’escriu V:

          -darrere de N

          -en l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació

          -si alterna amb una U en la mateixa família de paraules

SINÒNIMS I ANTÒNIMS

Anomenem sinònimes aquelles paraules que tenen un significat molt semblant. En canvi, direm que són antònimes aquelles paraules que tenen un significat contrari o oposat.

GÈNERES LITERARIS

Els gèneres literaris són els diferents tipus de fer literatura que trobem. En general, les obres literàries s’agrupen en tres gèneres: poesia, narrativa i teatre. Cada gènere és divideix en subgèneres.

Gènere	Subgènere	característiques
POESIA	lírica	Versos que expressen sentiments de l’autor
	èpica	Narració en vers d’una història
NARRATIVA	novel·la	Narració llarga d’uns fets ficticis
	conte	Narració breu d’una història imaginària
	llegenda	Narració popular que prové de la tradició oral
TEATRE	tragèdia	Text d’un conflicte entre un heroi i el seu destí. Final tràgic
	comèdia	Obra que intenta divertir. Final feliç
	drama	Text d’un conflicte humà, combina elements tràgics i còmics

LA NOVEL·LA FANTÀSTICA

En la novel·la fantàstica predomina la imaginació, les aventures estan situades en mons imaginaris i en un passat llegendari. Els protagonistes es veuen involucrats en l’eterna lluita entre el bé i el mal. A més dels  personatges humans n’intervenen d’extraordinaris, com ara mags, gegants, bruixes, criatures fantàstiques... També hi solen aparéixer objectes amb poders sobrenaturals.

EL CONTE

Un conte és una narració breu d’un fet, o d’una sèrie de fets imaginats, amb la intenció d’entretenir el lector. L’autor inventa una història, i un narrador (intern o extern) relata els fets seguint un ordre cronològic o amb alteracions (anticipació, retrospecció i simultaneïtat). Hi predomina la narració, però també hi ha diàlegs i descripcions d’allò que és fonamental per a la història.

Els contes es classifiquen segons l’autor (popular (desconegut), literari (conegut)), el destinatari (infantil i per adults) i el tema (fantàstic, psicològic, de terror, d’aventures...)

Un conte sol tenir les mateixes parts que qualsevol altra narració: presentació, plantejament del conflicte, desenvolupament de l’acció, desenllaç i situació final.

ELS DETERMINANTS

Els determinants són paraules que van davant del nom i en concreten el significat. Tenen el mateix gènere i nombre que el nom que acompanyen.

Els determinants són: articles, demostratius, possessius, numerals i indefinits.

Articles: el, la, els, les, l’

Demostratius: aquest, aquesta, aquests, aquestes, este, esta, estos, estes

                        Aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes, eixe, eixa, eixos, eixes

                        Aquell, aquella, aquells, aquelles

Possessius:

Àtons: mon, ton, son, ma, ta, sa, mos, tos, sos, mes, tes, ses

              Tònics: -El meu, la meua, els meus, les meues

                           -El teu, la teua, els teus, les teues

                           -El seu, la seua, els seus, les seues

                           -El nostre, la nostra, els nostres, les nostres

                           -El vostre, la vostra, els vostres, les vostres

                           -El seu, la seua, els seus, les seues

Numerals:

       Cardinals: u, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu ...

       Ordinals: primer, segon, tercer, quart, cinqué, sisé, seté, vuité, nové, desé, onzé, dotzé.

       Múltiples: doble, triple, quàdruple ...

       Partitius: mig, terç, quart, ..., dècim, ..., centèsim, ..., mil·lèsim...

Indefinits: un, algun, tot, mateix, cert, altre, cadascun, qualsevol, tal, cada, cap, diversos...

LA SÍL·LABA

La síl·laba és la part de la paraula que articulem amb un sol colp de veu. La vocal és el nucli de la síl·laba. Segons el nombre de síl·labes, les paraules poden ser monosíl·labes o polisíl·labes.

A l’hora de separar les síl·labes s’una paraula hem de tenir en compte les següents normes:

            -no es poden separar els diftongs

            -hi ha cinc dígrafs que no es separen

            -sí que separarem els prefixos

            -sí que separarem les vocals que formen hiat.

vocals E i O obertes

E oberta

Les principals ocasions en les quals trobem le e oberta són les següents :

1.davant de l, l·l, rr, r :

            cruel, estel, novel·la, ferro, guerra, hivern, cert ...

            excepcions : cérvol, ferm, erm, serp, herba, i pocs més

2.davant de les vocals “u,i” o de síl·laba amb aquestes vocals :

            ingenu, perpetu, misteri, tècnic, peu, fideu...

3.en quasi totes les paraules esdrúixoles

            anècdota, gènesi, potència, violència,...

            excepcions: Dénia, església, llémena, ...

4.els termes científics solen tenir e oberta:

            acèfal, germen, pètals, vèrtex,...

excepcions: les paraules formades amb els sufix –ema : apotema, lexema, teorema... i les paraules: forense, castrense, lepra i celest.

5.els mots formats amb les terminacions cultes –ecte, -ecta, -epte, -epta:

            defecte, correcta, concepte, recepta

6.les paraules tendre, cendra, gendre i poques més

O oberta

Aquest so sol aparéixer especialment :

1.davant de vocal “i, u” o de síl·laba amb “i, u” :

            glòria, pòrtic, boina, bou, moure, mòdul, pòstum, ...

excepcions: jou, pou, tou,  i totes les paraules acabades amb –oix (on la i forma part del dígraf –ix) : coix, boix, moix...

2.en els termes científics i erudits :

            esòfag, tòrax, pròleg, ciclop... però  estómac

3.en quasi totes les paraules esdrúixoles :

            dòmino, còmoda, òrfena...

            excepcions: escórpora, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora...

4.en les següents terminacions :

            -oc, -oca : albercoc, groc, roca, oca...

            -of, -ofa: gallof, carxofa...

-oig, -oja: roig, roja, boig, boja ... (excepte estoig)

-ol, -ola: caragol, cresol, escola, gentola...

-ort, -orta: fort, hort, porta, horta..

-ossa: brossa, estrossa, grossa...

-ost, -osta: cost, impost, costa, aposta...

-ot, -ota: clot, pot, granota, pigota...

-ot, -ota (augmentatius): gatot, xicot, casota, cabota...